Al vespre, la dona fatal i l’home irresistible es troben en un cafè amb les parets de color ocre. Es miren als ulls; saben que aquest cop serà l’últim. Tant a l’un com a l’altre, des de fa setmanes se’ls ha anat fent evident la fragilitat del fil que els havia unit d’ençà de tres anys i que els feia trucar-se a totes hores i viure l’un per l’altre; un desfici tal que ni les tardes de diumenge no eren avorrides. Ara el fil està a punt de trencar-se. Ha arribat el moment de posar en dubte l’amor que tenen i, doncs, plegar. Abans es veien gairebé cada dia, i el dia que no es veien es telefonaven. En les últimes setmanes a penes s’han vist tres cops, i no han estat trobades alegres. Sense haver-s’ho dit, tots dos saben que la trobada d’avui és acomiadar-se irremissiblement. Han arribat a un punt tal de compenetració que a cap dels dos no li cal explicitar que s’avorreixen perquè tots dos se n’adonen simultàniament. S’agafen de la mà i recorden (cadascun per ell mateix, en silenci) la perfecció fornicaria a que han arribat últimament: ells mateixos se’n meravellen. No és gens estrany que, al costat d’acrobàcies així, la resta de les seves vides els sembli ensopida. Fan el cafè, es diuen adéu i se’n van cadascun pel seu costat. Ella ha quedat per sopar amb un home, ell ha quedat per sopar amb una dona.
Després de les postres, la dona fatal triga hora i mitja a ficar-se al llit amb l’home que ha quedat. L’home irresistible en triga tres, a ficar-se al llit amb la seva acompanyant. Tots dos es troben fent-ho de manera tan maldestra que s’emocionen. Els queda per recórrer un camí ben llarg, fins a arribar amb els nous amants a la perfecció a què acaben de dir adéu aquest vespre, amb un cafè.

El determini, Quim Monzó.

Etiquetes: Add new tag