La fe – Quim monzó

Sensual i experta, estranya i perversa no vull que te’n vagis, vull menjar-te els llavis
vull viure de pressa abans que s’acabi deixa córrer el foc pel cos.

Diàleg:

-Potser és que no m’estimes.
-T’estimo.
-Com ho saps?
-No ho sé. Ho sento. Ho noto.
-Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altre cosa?
-T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que conegut a la vida. T’estimo com no he estimat ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar viu, que juguessin amb els meus ulls com si fossin boles. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç només de mirar-te als ulls. Dins les teves nines m’hi veig jo, petitet.
Ella mou el cap neguitosa.
-Exagerat. Ho dius de debò? Oh, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi… De debó m’estimes?
-Si, t’estimo com mai ningú ha estat capaç d’estimar. T’estimaria encara que hem rebutgessis, encara que no volguessis ni veurem. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. Com pots dubtar que t’estimo?
-Com vols que no en dubti? Quina prova tinc real, que m’estimes? Dius que m’estimes, sí. Però són paraules i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però com puc tenir la certesa de que tu m’estimes?
-Mirant-me els ulls. No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m els ulls. Creus que podrien enganyar-te? Em deceps…
-Et decebo? Poc m’estimes, si tan poca cosa fa que et decebi. I encara em preguntes com és que dubto del teu amor?
L’home la mira als ulls i li agafa de les mans.
-T’estimo. M’escoltes bé? T’ es ti mo.
-Oh “t’estimo”, “t’estimo”… és molt fàcil dir “t’estimo”
-Que vols que faci? Que em mati per demostra-t’ho?
-No siguis melodramàtic. No m’agrada gens aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m’estimessis no la perdries tan fàcilment.
-Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: que et demostraria que t’estimo?
-No soc jo qui ho ha de decidir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla.
Fa una pausa i el mira.
-Potser sí que t’he de creure.
-És clar que m’has de creure!
-Però, perquè? Que m’asegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que m’estimes, i per això m’ho dius, en cara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m’estimes és perquè ho creus. Però, i si t’equivoques? I si el que sents per mi no és mor sinó afecte, o alguna cosa semblant? Com ho saps, que és amor de debò?
-M’atabales.
-Perdona.
-Només sé que t’estimo i tu només m’atabales amb preguntes. M’atipes.
-Potser és que no m’estimes