Una altra estació, un altre túnel. Centenars de rostres que es miren i no es veuen. Milers de pensaments aïllats en closques individuals. Sento la remor dels motors que bramen enmig de la foscor. Pujo el volum dels meus auriculars. Una altra estació, un altre túnel. L’ensopiment del matí ajuda a suportar l’angoixa de l’estretor i la proximitat inevitable de centenars de persones.
Al vespre, la dona fatal i l’home irresistible es troben en un cafè amb les parets de color ocre. Es miren als ulls; saben que aquest cop serà l’últim. Tant a l’un com a l’altre, des de fa setmanes se’ls ha anat fent evident la fragilitat del fil que els havia unit d’ençà de tres anys i que els feia trucar-se a totes hores i viure l’un per l’altre; un desfici tal que ni les tardes de diumenge no eren avorrides. Ara el fil està a punt de trencar-se. Ha arribat el moment de posar en dubte l’amor que tenen i, doncs, plegar. Abans es veien gairebé cada dia, i el dia que no es veien es telefonaven. En les últimes setmanes a penes s’han vist tres cops, i no han estat trobades alegres. Sense haver-s’ho dit, tots dos saben que la trobada d’avui és acomiadar-se irremissiblement. Han arribat a un punt tal de compenetració que a cap dels dos no li cal explicitar que s’avorreixen perquè tots dos se n’adonen simultàniament. S’agafen de la mà i recorden (cadascun per ell mateix, en silenci) la perfecció fornicaria a que han arribat últimament: ells mateixos se’n meravellen. No és gens estrany que, al costat d’acrobàcies així, la resta de les seves vides els sembli ensopida. Fan el cafè, es diuen adéu i se’n van cadascun pel seu costat. Ella ha quedat per sopar amb un home, ell ha quedat per sopar amb una dona.
Després de les postres, la dona fatal triga hora i mitja a ficar-se al llit amb l’home que ha quedat. L’home irresistible en triga tres, a ficar-se al llit amb la seva acompanyant. Tots dos es troben fent-ho de manera tan maldestra que s’emocionen. Els queda per recórrer un camí ben llarg, fins a arribar amb els nous amants a la perfecció a què acaben de dir adéu aquest vespre, amb un cafè.
El determini, Quim Monzó.
Into the Wild
La senzillesa, es menyspreada a vegades, però sens dubte conserva la essència del que és important. La vida sense enganys, la vida sense ment.
Aquesta pel·lícula narra l’experiència vital de Christopher McCandless, un jove universitari nord-americà de família benestant que el 1990, a l’edat 23 anys, ho va deixar absolutament tot per recórrer el país com un rodamón, guanyant-se la vida en tota mena de feines i adquirint una nova personalitat. El film, com el llibre, ens parla d’ell i del seu procés de creixement interior a través d’algunes de les persones amb qui va tenir relació abans de morir dos anys després a Alaska, entre les quals un matrimoni hippy i un vidu que el va estimar com a un nét.
Molt bona pel·lícula tan el paisatge i com la música!
Dilluns dia 4 de febrer vàrem partir de viatge d’estudis Andorra. Ha estat el nostre darrer viatge junts i sempre el recordaré.
Hem passat molts de moments junts: hores de bus, esquiades, menjades amb molta proteïna, xerrades, rialles, cantades… També vàrem gaudir de les aigües de caldea on vàrem quedar ben pansidets.
Ha estat molt divertit. Gràcies generació 1992!!
Eren temps de canvis per viure amb intensitat, eren temps que pronosticaven llum.
Mai teníem peles, sempre anàvem penjats, però al final sempre ens quedava el futur. Compràvem llibres de lectures estranyes, viatjàvem junts a les vacances d’estiu.
Somniàvem que un dia marxaríem de casa,per viure junts en el nostre propi niu.
Sovint, de nit, recordo els meus companys. Com podria reviure de nou tots aquells anys.
Han passat els anys més ràpid del que havíem pactat i ja fa temps que no sé res d’aquell grup.
No vull pensar que tot ha quedat enllà i ja sé que això no és culpa de ningú.
Passàvem hores fent fum a la plaça, bevíem birres a la vora del riu.
Parlàvem d’uns hipotètics orgasmes, i somniàvem que un dia serien de debò.
I el sol vindrà, la lluna marxarà i tornarà a casa.
En el mirall, reflexa sense imatge, la nit se’n va, s’escapa..
Després d’una setmana carregada d’exàmens ja ha arriba el viatge tan esperat des de fa temps… Partim esquiar! 13 anys junts amigoos!
CORREN – Gossos amb Macaco
Una illeta polida
Hi ha una illeta enmig de la mar, de sa que tothom parla l’haurem de visitar. Allà tot es verd, ses florscreixen salvatges, canten es pardals i hi ha formoses platges.
Quan arribàrem vàrem anar a caminar per un caminet petitet per dins del camp. I de colp, quina sorpresa! Un “lletrero” que posava
“Prohibido el paso. Esto es propiedad privada”
Merda, merda, que passa aquí, això es de tothom, ningú pot tallar un camí
Prompte, prompte, mos ho fotran tot, quedarem sense res i haurem de fugir tots.
Molt estranyats d’allí mo’n vàrem ‘nar amb sa idea d’anar-mo’n a nedar
A una platja petiteta i amb arena però es camí el tallava una cadena
Saltàrem sa cadena i un home va sortir amb un garrot en sa mà i fotent un munt de crits
No sabíem lo que deia perquè parlava estranger “no salten de cadenen es prrivaten joderrr”
Merda, merda, que passa aquí, això és de tothom, ningú pot tallar un camí
Prompte, prompte, mos ho fotran tot, quedarem sense res i haurem de fugir tots
Si això no s’atura acabarà malamen posem-hi remei, tothom està molt calent. Si tots mos ajuntam ho podrem arreglari han es que no li agradi que se’n vagi a cagar.
D’aquí 20 minuts examen revolució Francesa
Sensual i experta, estranya i perversa no vull que te’n vagis, vull menjar-te els llavis
vull viure de pressa abans que s’acabi deixa córrer el foc pel cos.
Diàleg:
-Potser és que no m’estimes.
-T’estimo.
-Com ho saps?
-No ho sé. Ho sento. Ho noto.
-Com pots estar segur que el que notes és que m’estimes i no una altre cosa?
-T’estimo perquè ets diferent de totes les dones que conegut a la vida. T’estimo com no he estimat ningú, i com no podré mai estimar. T’estimo més que a mi mateix. Per tu donaria la vida, em deixaria escorxar viu, que juguessin amb els meus ulls com si fossin boles. Que em llancessin en un mar de salfumant. T’estimo. Estimo cada plec del teu cos. Sóc feliç només de mirar-te als ulls. Dins les teves nines m’hi veig jo, petitet.
Ella mou el cap neguitosa.
-Exagerat. Ho dius de debò? Oh, si sabés que de debò m’estimes, que puc creure’t, que no t’enganyes a tu mateix i, doncs, a mi… De debó m’estimes?
-Si, t’estimo com mai ningú ha estat capaç d’estimar. T’estimaria encara que hem rebutgessis, encara que no volguessis ni veurem. T’estimaria en silenci, d’amagat. M’esperaria que sortissis de la feina només per veure’t de lluny. Com pots dubtar que t’estimo?
-Com vols que no en dubti? Quina prova tinc real, que m’estimes? Dius que m’estimes, sí. Però són paraules i les paraules són convencions. Jo sé que t’estimo molt, a tu. Però com puc tenir la certesa de que tu m’estimes?
-Mirant-me els ulls. No ets capaç de llegir-hi que t’estimo de veritat? Mira’m els ulls. Creus que podrien enganyar-te? Em deceps…
-Et decebo? Poc m’estimes, si tan poca cosa fa que et decebi. I encara em preguntes com és que dubto del teu amor?
L’home la mira als ulls i li agafa de les mans.
-T’estimo. M’escoltes bé? T’ es ti mo.
-Oh “t’estimo”, “t’estimo”… és molt fàcil dir “t’estimo”
-Que vols que faci? Que em mati per demostra-t’ho?
-No siguis melodramàtic. No m’agrada gens aquest to. De seguida perds la paciència. Si de debò m’estimessis no la perdries tan fàcilment.
-Jo no perdo res. Només et pregunto una cosa: que et demostraria que t’estimo?
-No soc jo qui ho ha de decidir. Ha de sortir de tu. Les coses no són tan fàcils com sembla.
Fa una pausa i el mira.
-Potser sí que t’he de creure.
-És clar que m’has de creure!
-Però, perquè? Que m’asegura que no m’enganyes o fins i tot que tu mateix t’ho creus, que m’estimes, i per això m’ho dius, en cara que en el fons del fons, sense tu saber-ho, no m’estimes de debò? Pot molt ben ser que t’equivoquis. No crec que vagis amb mala fe. Crec que quan em dius que m’estimes és perquè ho creus. Però, i si t’equivoques? I si el que sents per mi no és mor sinó afecte, o alguna cosa semblant? Com ho saps, que és amor de debò?
-M’atabales.
-Perdona.
-Només sé que t’estimo i tu només m’atabales amb preguntes. M’atipes.
-Potser és que no m’estimes
Correfoc!
Aquest any ha estat una de les millors festes de Sant Sebastià: bona música, bona organització, un meravellós correfoc i un original piromusical.
Vaig passar-m’ho molt bé. El principi a la plaça d’Espanya on ballarem i botarem amb el grup Valencià Obrint pas, després concert de Dinamo a la plaça de cort i finalment ballarem per segona vegada a la Plaça d’Espanya amb Muchachito. Passejarem per Palma i per acabar la festa vam anar a passar l’estona a la Faxina on hi havia la festa alternativa anomenada Sant Canut.
Muchachito – Siempre que quiera
Un día soñando en un sueño soñé, que estaba soñando contigo,
soñar con hacerte el amor y soñé que no estaba dormío,
sueño que sueño, piel con piel, calor con calor… cuerpo con cuerpo
y aquel color de tu pelo y tu piel a la vez, aún despierto y recuerdo.Ojalá no te hubiera conocido nunca…
